27/03/2018
ALBERT CAMUS - MORAL I POLÍTICA
(SOBRE L'ORDRE SOCIAL)
(Versió en castellà abaix)
CAPÍTOL III
Se'n parla molt d'ordre en aquests moments. És que l'ordre és quelcom de bo que ens ha fet molta falta. Certament, els homes de la nostre generació no l'han conegut i senten per ell una mena de nostàlgia que els hagués fet cometre moltes imprudències si no haguessin tingut, alhora, la certesa de que l'ordre ha de confondre's amb la veritat. Això els hi torna un xic desconfiats i difícils d'acontentar envers les probes d'ordre que se'ls hi proposa.
Car l'ordre és també una noció molt fosca. Hi ha diferents classes d'ordres. Està el que segueix regnant a Varsòvia, està el que amaga el desordre i el que s'oposa a la justícia, estimat aquest per Goethe. Està també aquest ordre superior dels cors i de la consciència que es diu amor, i aquell ordre sagnant en que l'home es nega a sí mateix, i que s'alimenta de l'odi. Voldríem, entre tot això, distingir l'ordre just.
Evidentment avui es parla de l'ordre social. És només l'ordre social la tranquil•litat als carrers però? No és segur, puix tots hem tingut la impressió, durant aquests punyents jorns d'agost, que l'ordre començava precisament amb els primers trets de la insurrecció. Sota una aparença desordenada, les revolucions porten amb elles un principi d'ordre. Aquest principi regnarà si la revolució és total. Però, quan les revolucions avorten o es tenen a mig camí, un gran desordre monòton s'instaura durant molts d'anys.
És ordre, si més no, la unitat del govern? És ben cert que no es pot prescindir d'ella, però el Reich alemany havia assolit aquesta unitat i no podem dir, nogensmenys, que li hagi donat a Alemanya el seu ordre veritable.
Tal vegada la consideració de la conducta individual ens ajudi. Quan podem dir que un home ha posat ordre a la seva vida? És necessari per això que s'hagi posat d'acord amb la seva vida i que hagi conformat la seua conducta a allò que ell creu vertader. El rebel que, en el desordre de la passió, mor per una idea que ha fet seva, és en realitat un home d'ordre perquè ha ordenat tota la seva conducta segons un principi que li sembla evident. Però ningú podrà mai fer-nos considerar com a home d'ordre a aquest privilegiat que fa els seus tres àpats diaris durant tota la seva vida, que te la seva fortuna invertida en valors segurs, però que s'amaga a casa seu quan als carrers hi han disturbis. És només un home de por i estalvi. I si l'ordre francès hagués de ser el de la prudència i la sequera de cor, estarem temptats de veure en ell que el desordre, per indiferència, permetria totes les injustícies.
De tot això podem inferir que no hi ha ordre sense equilibri ni harmonia. En quant l'ordre social, serà un equilibri entre governants i governats. I aquesta harmonia s'ha d'assolir en nom d'un principi superior. Aquest principi és, per a nosaltres, la justícia. No hi ha ordre sense justícia, i l'ordre social dels pobles resideix en la seva felicitat.
El resultat és que no es pot invocar la necessitat d'ordre per a imposar la pròpia voluntat, doncs d'aquest mode es pren el problema al revés. No s'ha d'exigir ordre per a governar bé, sinó que cal governar bé per a assolir l'únic ordre que te sentit. No és l'ordre el que reforça la justícia, sinó la justícia la que ha de motivar l'ordre.
Ningú tant com nosaltres pot voler aquest ordre superior en el que, en una nació en pau amb sí mateixa i amb el seu destí, en que l'obrer podrà treballar sense amargura ni enveja, en el que l'artista podrà meditar, en el silenci de la seva intimitat, sobre la seva condició.
No sentim cap plaer pervers per aquest món de violència i disturbis, en que el millor de nosaltres s'esgota en una lluita desesperada. Però, com que aquesta ha començat, creiem que cal dur-la a bon terme. Sabem també que hi ha un ordre que no volem, car consagraria la nostre renúncia i la fi de l'esperança humana. És per això que, tot i que profundament decidits a col•laborar en la instauració d'un ordre just, cal dir també que estem decidits a rebutjar per a sempre la cèlebre frase d'un fals gran home i a declarar que preferim eternament el desordre a la injustícia.
“Moral y política” - Albert Camus
(Combat, 12 d’octubre de 1944).
Traducció de l'espanyol al català de G.N.
____________________________________________________
CAPÍTULO III
Se habla mucho de orden en estos momentos. Es que el orden es algo bueno que nos ha
hecho mucha falta. A decir verdad, los hombres de nuestra generación no lo han conocido y
siente por él una especie de nostalgia que les hubiera hecho cometer muchas imprudencias si
no hubieran tenido, al mismo tiempo, la certeza de que el orden debe confundirse con la verdad. Esto los vuelve algo desconfiados y difíciles de contentar acerca de las pruebas de orden que se les propone.
Pues de orden es también una noción oscura. Hay distintas clases de órdenes. Está el que
sigue reinando en Varsovia, está el que esconde el desorden y el que se opone a la justicia,
caro éste a Goethe. Está también ese orden superior de los corazones y de la conciencia que
se llama amor, y ese orden sangriento en que el hombre se niega a sí mismo, y que se alimenta
del odio. Quisiéramos, entre todo esto, distinguir el orden justo.
Evidentemente hoy se habla del orden social. Pero ¿el orden social es sólo la tranquilidad en
las calles? No es seguro, pues todos hemos tenido la impresión, durante estas desgarrantes
jornadas de agosto, que el orden comenzaba precisamente con los primeros disparos de la
insurrección. Bajo una apariencia desordenada, las revoluciones llevan consigo un principio de
orden. Este principio reinará si la revolución es total. Pero, cuando las revoluciones abortan o se detienen a mitad de camino, un gran desorden monótono se instaura por muchos años.
¿Es orden, al menos, la unidad de gobierno? Ciertamente no se puede prescindir de ella, pero
el Reich alemán había obtenido esa unidad y no podemos decir, sin embargo, que la haya dado
a Alemania su orden verdadero.
Quizás la siempre consideración de la conducta individual nos ayude. ¿Cuándo decimos que un
hombre ha puesto orden en su vida? Es necesario para ello que se haya puesto de acuerdo con
su vida y que haya conformado su conducta a lo que cree verdadero. El rebelde que, en el
desorden de la pasión, muere por una idea que ha hecho suya, es en realidad un hombre de
orden porque ha ordenado toda su conducta según un principio que le parece evidente. Pero
nadie podrá jamás hacernos considerar como hombre de orden a ese privilegio que hacer sus
tres comidas diarias durante toda su vida, que tiene su fortuna invertida en valores seguros,
pero que se mete en su casa cuando hay disturbios en la calle. Es tan sólo un hombre de miedo
y de ahorro. Y si el orden francés debiera ser el de la prudencia y la sequedad de corazón,
estaremos tentados de ver en él el pero desorden, porque, por indiferencia, permitiría todas las injusticias.
De todo esto podemos inferir que no hay orden sin equilibrio y sin armonía. En cuanto al orden
social, será un equilibrio entre gobernantes y gobernados. Y esa armonía debe lograrse en
nombre de un principio superior. Ese principio es, para nosotros, la justicia. No hay orden sin
justicia, y el orden social de los pueblos reside en su felicidad.
El resultado es que no se puede invocar la necesidad de orden para imponer la propia voluntad, pues de ese modo se toma el problema al revés. No se debe exigir orden para gobernar bien, sino que hay que gobernar para lograr el único orden que tiene sentido. No es el orden el que refuerza la justicia, sino la justicia la que da su certeza al orden.
Nadie tanto como nosotros puede anhelar este orden superior en el que, en una nación en paz
consigo misma y con su destino, en el que el obrero podrá trabajar sin amargura ni envidia, en
el que el artista podrá crear sin atormentarse por la desdicha del hombre; en el que, en fin, cada ser humano podrá meditar, en el silencio de su intimidad, sobre su condición.
No sentimos ningún placer perverso por este mundo de violencia y de disturbios, en que lo
mejor de nosotros se agota en una lucha desesperada. Pero, como ella está iniciada, creemos
que hay que llevarla a término. Sabemos también que hay un orden que no queremos, pues
consagraría nuestra renuncia y el fin de la esperanza humana. Es por ello que, aunque
profundamente decididos a colaborar en la instauración de un orden justo, sépase también que estamos decididos a rechazar para siempre la célebre frase un falso gran hombre y a declarar que preferiremos eternamente el desorden a la injusticia.
(Combat, 12 de octubre de 1944).
