16/05/2026
Fa uns dies, el govern espanyol va impulsar una nova regularització que, sobre el paper, reconeix una veritat incòmoda per a l’ultradreta: milers de persones viuen i treballen a Espanya sense drets plens. Tanmateix, el desplegament d’aquest procés evidencia una alarmant manca de previsió. No només tècnica: és la incapacitat d’anticipar les conseqüències socials sobre la classe treballadora més vulnerable. Cap persona és il·legal. La irregularitat administrativa no és una anomalia, sinó el resultat d’un sistema jurídic dissenyat per produir-la. Durant anys, es condemna milers d’éssers humans a la invisibilitat, sense accés real a drets bàsics, exposats a l’explotació i obligats a sostenir sectors essencials sencers de l’economia en precarietat estructural. Quan l’Estat intervé, no ho fa per desmuntar aquest model, sinó per administrar-lo. La regularització no és una solució: és un mecanisme de gestió de les seves pròpies contradiccions. Catalunya n’és l’exemple més immediat. El procés s’ha activat sense reforçar els serveis públics ni dimensionar-ne l’impacte real. Resultat: col·lapse d’oficines, saturació municipal, dificultats extremes per accedir a cites i angoixa generalitzada. El dret a regularitzar-se existeix formalment, però en la pràctica queda condicionat per la capacitat d’obrir-se pas en un entramat burocràtic dens i, sovint, inaccessible. La digitalització accelerada, lluny de facilitar l’accés, ha aprofundit la bretxa. No tothom disposa de les eines per moure’s en entorns digitals. En paral·lel, es consolida una dinàmica preocupant: l’accés als drets comença a dependre de la capacitat econòmica. Qui pot pagar una gestoria avança; qui no, queda atrapat en l’espera o en l’error administratiu. Allò que hauria de ser una política de garantia es converteix en un mecanisme que reprodueix desigualtats. El tercer sector torna a assumir un paper central, sostenint amb els seus propis límits allò que l’administració no garanteix. La col·laboració publicoprivada actua aquí com un vector de mercantilització de la vulnerabilitat. I mentrestant, el feixisme iberic continua amb els seus mantres, emulant l’ultradreta francesa de fa 40 anys o Trump. L’estranger «ens roba», delinqueix o canvia el color dels nostres barris. En aquesta idea de béns limitats per a una població creixent reposa el concepte de «prioritat nacional»: repartir no a qui més ho necessita, sinó a qui sigui «més espanyol i catala primer». Què és ser espanyol o català? Haver nascut aquí? Haver adquirit la residència? Els fills d’una parella australiana a Barcelona durant un any tindrien dret a beca? O només parlem de marroquins, llatins i negres? Què passa amb els milionaris de la golden visa? Proposa l’uldradreta que les persones nascudes fora vinguin, treballin i paguin impostos però tinguin menys drets? O que no vinguin? El Tribunal Constitucional i qualsevol tribunal de drets humans llegiran aquests arguments com l’essència del racisme institucional disfressat de patriotisme. La manca de previsió en la regularització no és només un error de gestió. És l’expressió d’un model que no prioritza garantir drets, sinó regular l’accés a ells segons les necessitats del sistema. Davant d’això, l’única resposta possible és una política migratòria basada en la universalitat, la planificació i el combat sense complexos contra el racisme estructural que alimenta tant la indiferència administrativa com els discursos d’odi de l’extrema dreta. Regularitzar sí, però sense gestionar la precarietat ni cedir a la falsa «prioritat nacional»
Fa uns dies, el govern espanyol va impulsar una nova regularització que, sobre el paper, reconeix una veritat incòmoda per a l’ultradreta: milers de persones viuen i treballen a Espanya sense drets plens. Tanmateix, el desplegament d’aquest procés evidencia una alarmant manca de previsió. No...
